Sol i sal
Com tantes tardes, res a fer. La sal de les onades entrant pel finestral i el vent del mar besant-me els llavis. Llegeixo. M'adormo. Poso música i em ben distrec d'escoltar-la. M'emprenyo amb mi mateix. La concentració, sota mínims. Així les coses, potser millor quedar a mercè de les glopades de l'aire salat que ha decidit venir a trobar-me. Com pot ser que tanta calma pugui dur, només, més calma? Sol i sal.
És primavera, però ja podria ser estiu. El sol escalfa el terra que es perd sota les aigües del meu mar. I lentament, molt lentament el cap em marxa lluny de tot. Aquestes primaveres de fresca, sol i vent; aquests capvespres de llum, de pols de sal i grans de sorra als dits dels peus; aquests dies de matins buits i tardes plenes de no-res em tornen al meu món, al món que hem fet desaparèixer, al lloc del temps d'on no s'hagués hagut de sortir mai. Al punt on no hi ha pressa, on no hi ha temps. Allà on la calma és la manera i els dies no es compten amb hores i minuts, sinó amb conquestes, amb lectures i petons, amb converses i tasses de cafè o amb gots de vi que enceten sempre viatges sensorials per la terra i per la gent que la treballa, amb gotes de felicitat que cau com una pluja fina.
Aquí, a l'embat impúdic dels moments, a l'espera infinita i pacient de tot el que vindrà, no cal sinó deixar passar tot el que arriba. Potser només per veure com, de tant en tant, hi ha alguna cosa que ens queda, que se'ns aferra com la molsa als rocs ombrívols de sota els pins, hi ha algú que no passa de llarg i llavors ja el tenim per sempre. Encara que un dia acabi marxant, l'haurem tingut per sempre. I heus aquí l'eternitat. Aquesta sensació. L'eternitat petita i distreta, l'eternitat subtil i tímida, eterna.
I per què això no em pot passar una mica sempre? Per què hi ha dies que voldria fondre'm amb el no-res de l'espera inconcreta i en canvi em fuig el temps i corro per trobar-lo, la llengua fora i el cos amarat de suor freda, com el mal atleta que mai podrà guanyar una cursa. No ho sé ni m'atreveixo a preguntar-m'ho.
Avui, la sal als dits, la sorra als ulls que s'entretanquen i el cap en blanc de llum. Demà ja serà un altre dia. Segurament igual que aquest. Però ja vindrà, si vol, demà, o un altre dia. Avui, que tot està aturat, tranquil, badant, no tinc cap intenció de canviar de configuració. No penso moure un pèl abans que el fred em cali els ossos i m'arrossegui davant la llar de foc. M'està tot bé aquí, així. Amb aquest buit que m'omple, aquesta pau que em torna. I per això els meus dits, les meves mans, no fan sinó entomar les hores, els moments que s'eternitzen i amablement s'enquisten. Fossilitzen. Sol i sal.
Andreu Giralt
És primavera, però ja podria ser estiu. El sol escalfa el terra que es perd sota les aigües del meu mar. I lentament, molt lentament el cap em marxa lluny de tot. Aquestes primaveres de fresca, sol i vent; aquests capvespres de llum, de pols de sal i grans de sorra als dits dels peus; aquests dies de matins buits i tardes plenes de no-res em tornen al meu món, al món que hem fet desaparèixer, al lloc del temps d'on no s'hagués hagut de sortir mai. Al punt on no hi ha pressa, on no hi ha temps. Allà on la calma és la manera i els dies no es compten amb hores i minuts, sinó amb conquestes, amb lectures i petons, amb converses i tasses de cafè o amb gots de vi que enceten sempre viatges sensorials per la terra i per la gent que la treballa, amb gotes de felicitat que cau com una pluja fina.
Aquí, a l'embat impúdic dels moments, a l'espera infinita i pacient de tot el que vindrà, no cal sinó deixar passar tot el que arriba. Potser només per veure com, de tant en tant, hi ha alguna cosa que ens queda, que se'ns aferra com la molsa als rocs ombrívols de sota els pins, hi ha algú que no passa de llarg i llavors ja el tenim per sempre. Encara que un dia acabi marxant, l'haurem tingut per sempre. I heus aquí l'eternitat. Aquesta sensació. L'eternitat petita i distreta, l'eternitat subtil i tímida, eterna.
I per què això no em pot passar una mica sempre? Per què hi ha dies que voldria fondre'm amb el no-res de l'espera inconcreta i en canvi em fuig el temps i corro per trobar-lo, la llengua fora i el cos amarat de suor freda, com el mal atleta que mai podrà guanyar una cursa. No ho sé ni m'atreveixo a preguntar-m'ho.
Avui, la sal als dits, la sorra als ulls que s'entretanquen i el cap en blanc de llum. Demà ja serà un altre dia. Segurament igual que aquest. Però ja vindrà, si vol, demà, o un altre dia. Avui, que tot està aturat, tranquil, badant, no tinc cap intenció de canviar de configuració. No penso moure un pèl abans que el fred em cali els ossos i m'arrossegui davant la llar de foc. M'està tot bé aquí, així. Amb aquest buit que m'omple, aquesta pau que em torna. I per això els meus dits, les meves mans, no fan sinó entomar les hores, els moments que s'eternitzen i amablement s'enquisten. Fossilitzen. Sol i sal.
Andreu Giralt
Ben poca cosa
Torna tard per l’autopista. Li encanta conduir de nit. El sol s’ha amagat ja fa una bona estona, regalant-li, per sota uns núvols esfilagarsats, un trencadís de factura inconcreta entre els blaus i els carbasses més insospitats. El so del motor l’acompanya, al ritme de les velles cançons de sempre, i també del de les noves que acaba de conèixer –avui s’ha enamorat d’una cançó–. Com el paisatge. La música li fa el decorat i els llocs li fan la banda sonora dels seus dies. I al volant, quan el cel ja s’ha tancat, el cap passa revista al dia d’avui i fa la llista per demà. Els racons que ha conegut i els que li tocarà conèixer. Amunt i avall del petit món que li fa de país. És un plaer, aquesta feina seva. Cada poble, cada carrer, cada camí i cada plaça un feix d’ulls que l’interroguen. Un grapat de celles que s’enfilen front amunt demanant-se qui és, què fa. Li agrada.
Aquest matí, al cafè de l’estació, bo com pocs, el cambrer l’ajudava a concretar. Què hi posarem? Un cafè. Sol? Sí, sol. Un sol solet! I ell ha somrigut. Magnífic. Cada tassa, cada taula d’aquell bar, una petita història que s’explica a través dels seus clients. I cada client, un mossec a la intimitat global d’aquell local, servida en tassa ampla o en got llarg. Sovint, en aquests moments de carretera, l’abraça una sensació infinita de petitesa. Malgrat la seva corpulència, la seva robustesa aparent, els més de cent-vint quilos de tendresa que l’acompanyen, se sent ben poca cosa. I és que s’imagina l’endemà. I el cambrer d’aquest matí no li servirà cap sol solet. I aquella mestressa, que espolsava les quatre llambordes de davant de casa amb el barri obert de bat a bat i els ulls espiant-lo de gairell, no li dirà bon dia mentre cavil·la com prosseguir amb la conversa. I el mestre que es cuida de l’hort no el veurà com fa broma amb els petits que aquesta tarda el perseguien sortint d’escola. I cap dels tres, i potser ningú més, no el trobarà a faltar. I per això se sent, se sap, ben insignificant, ben poca cosa. Avui és el protagonista de tot el que li passa al seu voltant. Demà ja no és ningú.
Només una altra sensació el rescata i el posa de nou en ruta. La satisfacció. El plaer d’haver-hi estat, d’haver viscut encara que només per uns moments. Al bar del sol solet, al barri polsós dels ulls fent ganxo, a la carrera menuda a la porta de l’escola. Haurà valgut la pena, tot plegat, encara que només sigui per aquests petits moments. Haurà valgut la pena. Sovint hi pensa: ni la pitjor de les guerres no em podrà prendre això que ja he tingut, això que viatja sempre amb mi. Quan sigui mort, no m’enduré res més que aquests moments. I avança un camió que serpenteja, abans no se l’emporti a ell cap al voral, mentre a la ràdio, l’emissora que du posada l’obsequia amb aquella cançó que avui l’ha enamorat.
Andreu Giralt
Aquest matí, al cafè de l’estació, bo com pocs, el cambrer l’ajudava a concretar. Què hi posarem? Un cafè. Sol? Sí, sol. Un sol solet! I ell ha somrigut. Magnífic. Cada tassa, cada taula d’aquell bar, una petita història que s’explica a través dels seus clients. I cada client, un mossec a la intimitat global d’aquell local, servida en tassa ampla o en got llarg. Sovint, en aquests moments de carretera, l’abraça una sensació infinita de petitesa. Malgrat la seva corpulència, la seva robustesa aparent, els més de cent-vint quilos de tendresa que l’acompanyen, se sent ben poca cosa. I és que s’imagina l’endemà. I el cambrer d’aquest matí no li servirà cap sol solet. I aquella mestressa, que espolsava les quatre llambordes de davant de casa amb el barri obert de bat a bat i els ulls espiant-lo de gairell, no li dirà bon dia mentre cavil·la com prosseguir amb la conversa. I el mestre que es cuida de l’hort no el veurà com fa broma amb els petits que aquesta tarda el perseguien sortint d’escola. I cap dels tres, i potser ningú més, no el trobarà a faltar. I per això se sent, se sap, ben insignificant, ben poca cosa. Avui és el protagonista de tot el que li passa al seu voltant. Demà ja no és ningú.
Només una altra sensació el rescata i el posa de nou en ruta. La satisfacció. El plaer d’haver-hi estat, d’haver viscut encara que només per uns moments. Al bar del sol solet, al barri polsós dels ulls fent ganxo, a la carrera menuda a la porta de l’escola. Haurà valgut la pena, tot plegat, encara que només sigui per aquests petits moments. Haurà valgut la pena. Sovint hi pensa: ni la pitjor de les guerres no em podrà prendre això que ja he tingut, això que viatja sempre amb mi. Quan sigui mort, no m’enduré res més que aquests moments. I avança un camió que serpenteja, abans no se l’emporti a ell cap al voral, mentre a la ràdio, l’emissora que du posada l’obsequia amb aquella cançó que avui l’ha enamorat.
Andreu Giralt
Àngel Cargol
Aquesta és la petita història d'Àngel Cargol. Àngel era inclassificable, enigmàtic, interessant. Era, com se sol dir, diferent. Potser només pel fet de dir-se com es deia, o bé per moltes altres coses, se sentia lligat a la tradició bíblica que diu que els àngels no tenien sexe. I Àngel Cargol havia decidit que ell, o ella, tampoc pensava capficar-se per una cosa tan banal. Com els cargols, una mica d'aquí, i una mica d'allà. No creia que res canviés si s'aliniava a una banda o a l'altra del tall -deia que històric, cultural- entre dones i homes. I s'esmerçava a demostrar-ho.
Va tallar-se el cabell ben curt, com el porten moltes dones, i va penjar-se a les orelles un grapat d'arrecades, asimètriques, com les porten molts nois. Avui duia faldilla, com el príncep orellut dels galesos, i demà duria pantalons de camal generós, com constatava que començava a ser habitual entre les jovenetes de la comarca. Si ahir havia menjat carn, avui tocava peix, i així amb totes les coses que normalment demanaven un posicionament previ en matèria sexual. Com solia dir Àngel mateix, el meu sexe no tributa. I amb aquesta sentència es donaven per satisfets la majoria dels curiosos perepunyetes que cosien Àngel a preguntes creient que més tard o més d'hora li arrancarien una rendició. Per als que seguien amb la metralla --però tu, què ets?-- i li volien fer omplir tot un qüestionari, tenia sempre a punt el seu argument estrella fals. Només tinc 22 parells de cromosomes, deia. I com tothom sap, això no és possible, però com que també sap tothom que el parell de cromosomes que fa 23 és el que defineix el sexe de qui el porta, els més astuts ignorants quedaven suspesos en el dubte raonable d'una nova veritat científica que Àngel els acabava de revelar.
Podria haver-hi homínids, de la colla dels sàpiens de tota la vida, formats per cèl•lules amb nuclis on s'hi amaguessin només 22 parells de cromosomes? Podia ser veritat, doncs, que dels nostres veïns n'hi hagués uns quants que no se sentissin estrictament mascles o femelles? Quin jou, aquesta dicotomia, pensava Àngel. Quina llàstima haver de fer trampes a l'intel•lecte per fer entendre coses que no s'expliquen, sinó que se senten molt endins, al fons del cor i de l'estómac.
Andreu Giralt
Va tallar-se el cabell ben curt, com el porten moltes dones, i va penjar-se a les orelles un grapat d'arrecades, asimètriques, com les porten molts nois. Avui duia faldilla, com el príncep orellut dels galesos, i demà duria pantalons de camal generós, com constatava que començava a ser habitual entre les jovenetes de la comarca. Si ahir havia menjat carn, avui tocava peix, i així amb totes les coses que normalment demanaven un posicionament previ en matèria sexual. Com solia dir Àngel mateix, el meu sexe no tributa. I amb aquesta sentència es donaven per satisfets la majoria dels curiosos perepunyetes que cosien Àngel a preguntes creient que més tard o més d'hora li arrancarien una rendició. Per als que seguien amb la metralla --però tu, què ets?-- i li volien fer omplir tot un qüestionari, tenia sempre a punt el seu argument estrella fals. Només tinc 22 parells de cromosomes, deia. I com tothom sap, això no és possible, però com que també sap tothom que el parell de cromosomes que fa 23 és el que defineix el sexe de qui el porta, els més astuts ignorants quedaven suspesos en el dubte raonable d'una nova veritat científica que Àngel els acabava de revelar.
Podria haver-hi homínids, de la colla dels sàpiens de tota la vida, formats per cèl•lules amb nuclis on s'hi amaguessin només 22 parells de cromosomes? Podia ser veritat, doncs, que dels nostres veïns n'hi hagués uns quants que no se sentissin estrictament mascles o femelles? Quin jou, aquesta dicotomia, pensava Àngel. Quina llàstima haver de fer trampes a l'intel•lecte per fer entendre coses que no s'expliquen, sinó que se senten molt endins, al fons del cor i de l'estómac.
Andreu Giralt
Organització
En Felip té un bar a la plaça de l'Arbre Gros. En Felip és, de fet, el fill del senyor Felip, el veritable amo, que avui en dia es dedica en exclusiva a la zona de la barra on hi ha la caixa. Una col•locació sobre el terreny de joc que dóna lloc a poques lectures: qui toca els calés mana. En Felip jove hi arriba, rabent, cobra'm aquí dos quintets i un cafè amb llet. Les celles del senyor Felip fan pregunta. La setze de fora, aclareix en Felip jove, autèntica ànima de Casa Felip.
Les ànimes, a voltes, no saben dir que no, els costa delegar la feina. En Felip és un d'aquests. Té el bar dividit per tot de línies imaginàries que només ell sap per on tracen exactament. Les taules que hi ha a l'ombra de la torre són d'en Ferran, que tan podria ser un nebot amb poques llums com un aprenent a qui no paguen res. Però en Ferran té un problema, que no té a veure amb el sou, sinó amb la seva perspicàcia, i és que sap que el sol es mou, i per tant les taules que hi ha a l'ombra de la torre no són a cap hora les mateixes. Aquest detall, que se li ha escapat a en Felip, fa anar de bòlit tan a en Felip com al seu nebot. Ara l'un fa la feina de l'altre, ara l'altre no fa el que li toca perquè creu que li toca al primer.
La resta de la terrassa és d'en Pere si en Felip no hi arriba abans. En Pere controla molt més la situació, però ha de fer veure que no tant com en Felip, que podria sentir-se malament. A dins de la barra, i en línia entre l'avi Felip i la cuina, hi ha la Nadija i l'Angelika, enginyera russa i infermera eslovena especialitzades a fregar tasses i copes a la Costa Brava; el Nano i la Gemma, que passen plats d'una banda a l'altra, tan d'anada com de tornada; el Pitu que fa els lavabos quan no ha d'omplir neveres; i la Leo, que fa una mica el que li deixen fer, sempre que no es bellugui més d'un metre cap a la dreta ni més de vuitanta centímetres cap a l'esquerra.
Aquesta processó de treballadors, que han d'estar contents de tenir feina en temps de crisi, són capaços d'estar-se de braços plegats quan la feina ofega els altres sectors de l'imperi. Són l'obediència cega, un valor a la baixa que en Felip estima potser més que el seu bar.
Andreu Giralt
Les ànimes, a voltes, no saben dir que no, els costa delegar la feina. En Felip és un d'aquests. Té el bar dividit per tot de línies imaginàries que només ell sap per on tracen exactament. Les taules que hi ha a l'ombra de la torre són d'en Ferran, que tan podria ser un nebot amb poques llums com un aprenent a qui no paguen res. Però en Ferran té un problema, que no té a veure amb el sou, sinó amb la seva perspicàcia, i és que sap que el sol es mou, i per tant les taules que hi ha a l'ombra de la torre no són a cap hora les mateixes. Aquest detall, que se li ha escapat a en Felip, fa anar de bòlit tan a en Felip com al seu nebot. Ara l'un fa la feina de l'altre, ara l'altre no fa el que li toca perquè creu que li toca al primer.
La resta de la terrassa és d'en Pere si en Felip no hi arriba abans. En Pere controla molt més la situació, però ha de fer veure que no tant com en Felip, que podria sentir-se malament. A dins de la barra, i en línia entre l'avi Felip i la cuina, hi ha la Nadija i l'Angelika, enginyera russa i infermera eslovena especialitzades a fregar tasses i copes a la Costa Brava; el Nano i la Gemma, que passen plats d'una banda a l'altra, tan d'anada com de tornada; el Pitu que fa els lavabos quan no ha d'omplir neveres; i la Leo, que fa una mica el que li deixen fer, sempre que no es bellugui més d'un metre cap a la dreta ni més de vuitanta centímetres cap a l'esquerra.
Aquesta processó de treballadors, que han d'estar contents de tenir feina en temps de crisi, són capaços d'estar-se de braços plegats quan la feina ofega els altres sectors de l'imperi. Són l'obediència cega, un valor a la baixa que en Felip estima potser més que el seu bar.
Andreu Giralt
Dimecres tarda damunt la lluna
S’hi va trobar de cop, damunt la lluna. Aquella tarda trista de dimecres, amb tota la feina a mig fer, plena d’embulls i buida de les ganes d’estimar, esgotada, el cap volia marxar-li lluny de totes les preocupacions. Fugia. Fugia del món sencer i fugia, també un xic, d’ella mateixa. En silenci, cap endins, cap al refugi segur que només cadascú sap on s’amaga. Perquè només cadascú sap on el busca. Es va trobar mirant el cel, esperant no sabia ben bé què. Esperant, amb una espera densa. Potser per fer callar el molt soroll del seu voltant, potser per oblidar d’un cop aquell amor foll i impossible, potser perquè amb la força i el desig, quan breguen de debò, s’arriba lluny. Molt lluny. I allí es trobava ella, dempeus damunt Selene.
El cert és que s’havia imaginat tantes vegades aquell viatge, que havia somiat insistentment volar fins al satèl·lit generós que el sol ens deixa veure quan s’adorm, que no li van venir de nou ni la molta quietud, ni aquella sensació d’ingravidesa. Sense aire, però sense que li calgués d’omplir el pit amb l’atmosfera buida d’aquell astre, se sentia ella mateixa enmig del no-res. Se sentia. Just el que li calia. I arrossegava lentament els peus polsosos, nus, descalça, sobre el rocam vermell, inert, del Mar de la Tranquil·litat. La seva petja mai s’esborraria i ella ho sabia del cert. Així és que, amb tota la intenció, amb cada passa es desfeia d’algun d’aquells lligams estúpids que guardem per inèrcia. Es deixava anar de les cadenes que li impedien alçar els ulls, serena, a l’espera del que el món li reservava encara. Es deixava anar. Rescatava del fons de tots els fons una il·lusió petita, una esperança tímida com el seu posat, un desfici innocent, amable i indefens: la il·lusió de no trobar-se, de perdre’s sola per recuperar-se més enllà, sense crosses, amb tota la intenció termodinàmica. No em penso desfer, només em transformo!
Com si fos llavors mateix, va fer memòria d’altres temps, de molt enrere i de no tan enllà. Va capbussar-se en els records que, lluny, amagava aquella terra que ara veia sobre el tel fosc de la nit de la galàxia. I quina pau, el món, des de tan amunt.
Andreu Giralt
El cert és que s’havia imaginat tantes vegades aquell viatge, que havia somiat insistentment volar fins al satèl·lit generós que el sol ens deixa veure quan s’adorm, que no li van venir de nou ni la molta quietud, ni aquella sensació d’ingravidesa. Sense aire, però sense que li calgués d’omplir el pit amb l’atmosfera buida d’aquell astre, se sentia ella mateixa enmig del no-res. Se sentia. Just el que li calia. I arrossegava lentament els peus polsosos, nus, descalça, sobre el rocam vermell, inert, del Mar de la Tranquil·litat. La seva petja mai s’esborraria i ella ho sabia del cert. Així és que, amb tota la intenció, amb cada passa es desfeia d’algun d’aquells lligams estúpids que guardem per inèrcia. Es deixava anar de les cadenes que li impedien alçar els ulls, serena, a l’espera del que el món li reservava encara. Es deixava anar. Rescatava del fons de tots els fons una il·lusió petita, una esperança tímida com el seu posat, un desfici innocent, amable i indefens: la il·lusió de no trobar-se, de perdre’s sola per recuperar-se més enllà, sense crosses, amb tota la intenció termodinàmica. No em penso desfer, només em transformo!
Com si fos llavors mateix, va fer memòria d’altres temps, de molt enrere i de no tan enllà. Va capbussar-se en els records que, lluny, amagava aquella terra que ara veia sobre el tel fosc de la nit de la galàxia. I quina pau, el món, des de tan amunt.
Andreu Giralt